Mapa conceptual, les idees principals

L’helenisme

període de la cultura grega, hi ha interès per imitar als ideals clàssics

es va desenvolupar a Atenes, segles V i VI

S’inicia amb la mort d’Alexandre el Gran, fins finals s.IIdC

Caracteritzat per: expansió imperialisme grec, imposen les seves idees, es preocupen en la felicitat individual i aspectes ètics i difusió de l’esperit grec al món oriental

Es produeixen tres fenòmens culturals: les escoles hel·lenístiques, esplendor ciència grega i decadència ciència hel·lenística

Durant el període d’Alexandre el gran: enfonsament Grècia

Segle IIdC Grècia ciutat més important de l’Imperi Romà

.

Separació entre ètica i política

Capital de la civilització: Alexandria

Hel·lenisme dividit en cinc períodes:

-Empirisme

-Escepticisme i probabilisme

-Eclecticisme

-influència religions orientals

-Platonisme o neopitagorisme

Escepticisme

Iniciat per Pirró d’Elis(360 aC-270 aC) durant l’Hel·lenisme

Desconfia de la raó per descobrir la veritat, es basa en el dubte

Creuen que el coneixement sensible no és segur, els sentits enganyen, no ens podem fiar de la raó. No accepten el coneixement racional ni sensible.

Per fixar el que és verdader del que és fals van trobar l’alliberació de la inquietud. No podem saber com són les coses i per això s’ha de fer un judici d’aquestes.

Tot és relatiu, no hi ha un criteri de veritat.

Epicureisme

Epicur > escola el Jardí

El plaer > el Bé suprem

Prevaleixent plaers intelectuals a sensuals

Veritable felicitat > vèncer la POR

Materialista en alt grau

Sense anima > no hi ha cos

AUTORS

Epicureisme -       Epicur → Fundador-       Metrodoro-       Colotes-       Poliè-       Hermarc
Escepticisme -       Pirró d’Elis → Fundador-       Timó-       Hecateu d'Abdera-       Sext Empíric-       Enesidem

TÀNIA P. - ITZIAR M.

Fris cronològic de la Història de la Filosofia

Paula Badia i Anna Català

L'HEL·LENISME: Resum

L’hel·lenisme és el període de la cultura grega posterior al regnat d’Alexandre el Gran, on hi havia molt d’interès per imitar la cultura i els ideals que dominaven a la Grècia clàssica.

Es va desenvolupar a Atenes als segles V i VI. S’inicia amb la mort d’Alexandre el Gran i dura fins a finals del segle II dC. Es caracteritza per l’expansió de l’imperialisme grec com a element civilitzador. Les seves preocupacions són la felicitat individual i els aspectes ètics. Es produeix una difusió de l’esperit grec al món oriental.

Es produeixen tres fenòmens culturals:

-Les escoles hel·lenístiques
-L’esplendor de la ciència grega (s. V aC.)
-La decadència de la ciència hel·lenística

Durant l’expedició d’Alexandre el Gran es va produir un enfonsament cultura, social i polític de la polis atenesa.

Apareix una nova forma d’entendre l’home. Al segle II dC. Grècia es va convertir en la ciutat més important de l’Imperi Romà. Es fa una separació entre la ètica i la política. La capital de la civilització hel·lenística és Alexandria. 


L’hel·lenisme es divideix en cinc períodes:

1. Empirisme
2. Apareix com a causa de l’interès per la lluita entre els membres de l’Acadèmia, l’escepticisme i el probabilisme.
3. Eclecticisme
4. La filosofia grega arriba als seus límits més baixos i es pot arribar a percebre l’influència de les religions orientals.
5. Platonisme mitjà o neopitagorisme

EPICUREISME

Corrent filosòfic desenvolupada en el període hel·lenístic formada pels seguidors de Epicur.


El plaer constitueix el bé suprem i la fita més important de la vida. Es prefereixen els plaers intel·lectuals als sensuals, que tendeixen a pertorbar la pau de l'esperit. La veritable felicitat, segons va ensenyar Epicur, consisteix en la serenitat que resulta del domini de la por, és a dir, dels déus, de la mort i de la vida futura. El fi últím de tota l'especulació epicúria sobre la naturalesa és eliminar aquests temors. 

ESCEPTICISME

L’escepticisme, inciat per Pirró d’Elis, és un moviment filosòfic iniciat durant el període de l’Helenisme,  que considera que la raó humana és incapaç de conèixer la veritat absoluta. Creu que tot està en dubte, i que tot és relatiu.

Creuen que la raó és incapaç de conèixer l’essència de les coses, ja que tan sols sabem les seves aparences proporcionades pels sentits, dels quals tampoc ens podem fiar. D’aquesta manera no hi ha un saber segur, ni tampoc  una veritat absoluta que la raó humana pugui conèixer.

Consideren que l'única manera d'arribar a la felicitat és abstenir-se de jutjar, perquè mai no es pot estar segur de res.

AUTORS

• Epicureisme

-       Epicur → Fundador

-       Metrodoro

-       Colotes

-       Poliè

-       Hermarc

• Escepticisme

-       Pirró d’Elis → Fundador

-       Timó

-       Hecateu d'Abdera

-       Sext Empíric

-       Enesidem

HEL·LENISME: l'Epicureisme

 Corrent filosòfic desenvolupada en el període hel·lenístic formada pels seguidors de Epicur. Com a tal corrent de pensament, es remunta ja als inicis de la primera escola fundada per Epicur primer en Mitilene en l’any 311. . En aquesta primera generació de deixebles d’Epicur destaquen Colotes, Timòcrates, Hermarc Idomeneu, Metrodor, Hedeira, Leonteso i, la seva dona, Themista. Epicur es va traslladar a Atenes on va fundar la seva escola coneguda com a el jardí, per ser al jardí de la seva propietat on es reunien i allotjaven els seus seguidors i amics.

     En l'epicureisme, el plaer constitueix el bé suprem i la fita més important de la vida. Es prefereixen els plaers intel·lectuals als sensuals, que tendeixen a pertorbar la pau de l'esperit. La veritable felicitat, segons va ensenyar Epicur, consisteix en la serenitat que resulta del domini de la por, és a dir, dels déus, de la mort i de la vida futura. El fi últím de tota l'especulació epicúria sobre la naturalesa és eliminar aquests temors.     La psicologia epicúria és materialista en alt grau. Defensa que les sensacions són provocades per un continu flux d'imatges o 'ídols' abandonades pels cossos i impressionades en els sentits. Considera que totes les sensacions són fiables d'una forma absoluta, l'error sorgeix quan la sensació està interpretada de manera impròpia. Creu que l'ànima està composta de petites partícules distribuïdes per tot el cos. Epicur va ensenyar que la dissolució del cos en la mort condueix a la dissolució de l'ànima, que no pot existir fora del cos; i per això no hi ha vida futura possible. Atès que la mort significa l'extinció total, no té sentit ni per als vius ni per als morts, perquè "quan som, la mort no és, i quan som morts, no som".

 TÀNIA PERALTA.

L'HELENISME: Introducció

L’hel·lenisme és el període de la cultura grega posterior al regnat d’Alexandre el Gran, on hi havia molt d’interès per imitar la cultura i els ideals que dominaven a la Grècia clàssica fins a la conquesta de Grècia pels romans a mitjans del segle II aC.

Es va desenvolupar a Atenes als segles V i VI.

L’hel·lenisme s’inicia amb la mort d’Alexandre el Gran i dura fins a finals del segle II dC.

Es caracteritza per l’expansió de l’imperialisme grec com a element civilitzador i van imposar les seves idees.

Les seves preocupacions es basen en la felicitat individual i en els aspectes ètics.

Es produeix una difusió de l’esperit grec al món oriental, la qual cosa provoca una universalització d’aquesta cultura.

Es produeixen tres fenòmens culturals:

-Les escoles hel·lenístiques

-L’esplendor de la ciència grega (s. V aC.)

-La decadència de la ciència hel·lenística

Durant l’expedició d’Alexandre el Gran es va produir un enfonsament cultura, social i polític de la polis atenesa.

Apareix una nova forma d’entendre l’home, el qual assumeix una actitud de desinterès davant de l’Estat, i fins i tot d’hostilitat.

Al segle II dC. Grècia es va convertir en la ciutat més important de l’Imperi Romà.

El pensament grec es basa en el cosmopolitisme. Hi ha també una nova identitat de l’home, que és l’individu.

Es fa una separació entre la ètica i la política.

La capital de la civilització hel·lenística és Alexandria, que és on surten els homes de ciència de totes les ciutats de l’antiguitat.

Es creen noves biblioteques i la ciència es desprèn de la filosofia. Molts filòsofs basen les seves teories en bases científiques.

Es substitueix el raonament a priori i abstracte per una observació més minuciosa de l’objecte.

Les quatre causes d’Aristòtil són substituïdes per l’estudi dels fenòmens i per la investigació de les lleis.

L’hel·lenisme es divideix en cinc períodes:

1.    Empirisme: on hi apareix l’estoïcisme, l’epicureisme i l’escepticisme.

2.    Apareix com a causa de l’interès per la lluita entre els membres de l’Acadèmia, l’escepticisme i el probabilisme, que van en contra dels estoics.

3.    Eclecticisme, els quals rebutgen a l’epicureisme.

4.    La filosofia grega arriba als seus límits més baixos i es pot arribar a percebre l’influència de les religions orientals.

5.    Platonisme mitjà o neopitagorisme. Hi ha una defunció de la filosofia grega a causa de que Justinià clausura les escoles filosòfiques d’Atenes al segle VI aC.

                                                           

La decadència de la filosofia grega ve determinada a causa de:

-La separació de l’individu de la polis.

-L’Imperi suposa que la cultura grega superés els límits de la nació grega.

Itziar Muiños Fernández 

L'HEL·LENISME: Autors

A continuació es presentaran els autors més destacats dels moviments Epicureisme i Escepticisme, pertanyents a l’Hel·lenisme.

                Epicureisme

Es tracta d’un corrent filosòfic format pels seguidors d’Epicur.

→ EPICUR  (Samos, 341 aC- Atenes 270 aC)

És una de les figures més singulars i polèmiques de la filosofia hel·lenística.

·         Biografia

Va viure a Samos fins als 18 anys i després va tornar a Atenes. Deixeble de Nausífanes fou seguidor de Demòcrit. Quan va esclatar la guerra de Làmia se'n va anar d'Atenes i va marxar a Colofó on llavors vivia el seu pare, i es va dedicar a l'ensenyament. Mica en mica, va anar concentrant els seus ensenyaments en la filosofia. Va marxar després a Mitilene i Làmpsac on va ensenyar durant 5 anys. Amb 35 anys va tornar a Atenes i va adquirir una casa amb un jardí conegut, al cor de la ciutat, on va establir la seva escola filosòfica i va fundar l'epicureisme. L'escola fou coneguda com "El jardí", per estar situada al jardí de la seva casa d'Atenes. Es va quedar a Atenes la resta de la seva vida. Epicur va tenir nombrosos deixebles, entre els quals acceptava dones i esclaus.

·         Pensament filosòfic

Va elaborar una doctrina moral hedonista[1], basada en una filosofia natural d'inspiració atomista[2]. La seva obra més important conservada és la “Carta a Meneceu”, síntesi de les seves teories sobre la mort, el plaer i la felicitat.

Epicur afirma que la filosofia és necessària per a tothom, perquè ensenya i prescriu el camí de la felicitat, i perquè és el remei per als quatre grans mals de la humanitat (tetrafàrmac), que són:

-          La por als déus.

-          La por a la mort.

-          La por al destí.

-          La por al dolor.

Paula Badia

Algunes idees que  va desenvolupar Epicur són:

-          Ataràxia: serenitat, absència de torbació en l'ànima, condició de la vida feliç.

-           Amistat: es la fórmula de la convivència, manifestació de la sociabilitat com el plaer, l'amistat és un imperatiu natural, que ens rescata de l'egoisme i ens projecta als altres, als quals necessitem per viure i sobreviure feliços.

-           Divinitats: No cal témer els déus, perquè aquests no s'interposen en la vida dels humans. No hi ha providència divina: L'home és lliure i la felicitat és a les seves mans.

-           Mort: No cal témer la mort perquè la mort és privació de sensació i, per tant, no comporta cap dolor. Quan nosaltres hi som, la mort no hi és. Quan la mort hi sigui, nosaltres no hi serem.

Divideix la filosofia en tres grans apartats:

1. Lògica → serveix per abastar la veritat.
2. Física → Els àtoms constitueixen tot l'univers, incloses les ànimes (sensació, ment, raó), que són, per tant, materials i moren amb el cos, de manera que no cal témer la mort.
3. Ètica → la felicitat de l'ésser humà consisteix en el plaer.

→ METRODORO DE LÀMPSAC (331 a. C.-277 a. C.)

És un dels majors exponents de l’epicureisme.

·         Biografia

Era natiu de Làmpsac, ciutat grega de l’Helesponto. Amb el seu germà Timòcrates, va acudir a l’escola que Epicur havia construït a la seva ciutat natal. Aviat el seu germà va trencar amb ell i amb Epicur i va dedicar la resta de la seva vida a espargir rumors en contra dels dos. Metrodoro aviat va arribar a ser el deixeble més distingit d’Epicur, amb el qual van mantenir una amistat estreta, i al que va seguir més tard fins a Atenes. No es va separar mai d’ell.

Va morir als 53 anys d’edat, set anys abans de la mort d’Epicur, que l’hagués designat successor si hagués sobreviscut. Tenia una esposa que es deia Leontia, i al seu fill li va posar el nom d’Epicur en honor al seu mestre.

·         Pensament filosòfic

La filosofia de Metrodoro sembla haver sigut d’un gènere més sensual que la d’Epicur. La felicitat perfecte consistia en tenir un cos ben constituït i intel·ligent i en mantenir-lo sempre així.

→ALTRES AUTORS

-          Colotes de Làmpsac:  va ser un filòsof epicuri de Làmpsac, i deixeble d'Epicur. Va escriure un llibre per demostrar que no es podia viure d'acord a les doctrines d'altres filòsofs dedicat a un dels reis Ptolemeus, probablement Ptolemeu IV Filopàtor.

-          Poliè de Làmpsac: fill d'Atenòdor, va ser un matemàtic grec, amic d'Epicur, que va adoptar el sistema filosòfic d'aquest. Tot i la seva entrada a la filosòfia, va retenir el seu prestigi com a matemàtic.

-          Hermarc: va ser un filòsof grec, fill d'Agermarc, un home pobre de Mitilene. Va estudiar retòrica i després va esdevenir deixeble d'Epicur que el va nomenar com a successor al front de la seva escola.Va morir a edat avançada a la casa de Lísies deixant una reputació de gran filòsof.

Escepticisme

Es tracta d’un corrent filosòfic iniciat per Pirró d'Elis.

→ PIRRÓ D’ELIS (360 aC - 270 aC)

Creador de l'escepticisme com a corrent filosòfica.

• Biografia

Nascut a Elis, ciutat provincial al noroest del Peloponès, Grècia, fill de Pleistarc i d'una família pobre. De jove era pintor i el seu biògraf Antígon de Carist esmenta algunes pintures seves de cert mèrit. Els llibres de Demòcrit el van atreure a la filosofia. Va participar a l'expedició d'Alexandre a l'Índia i va entrar en contacte amb les filosofies orientals.

Es coneix la seva existència a través dels seus deixebles, entre ells Timó. Tot i així, el document més important de l'escepticisme pirronià és l'Esboç de l'escepticisme pirronià de Sext Empíric, ja que Pirró no va deixar cap document escrit. Com Sòcrates, devia considerar la seva filosofia més aviat una pràctica que una teoria.

De la seva mort només se sap que es va produir quan tenia uns 90 anys.

• Pensament filosòfic

Va ser el primer filòsof escèptic que va fer del dubte el problema central de tota la seva filosofia (tot i que alguns sofistes abans que ell ja practicaven un dubte radical en la seva filosofia).

L'escèptic es diferencia del dogmàtic (que creu d'haver trobat la veritat: Aristòtil, estoics i epicureisme) i del dogmàtic negatiu (que creu que no és possible de trobar la veritat: Acadèmia Nova) per ser el buscador de la veritat. En el procés de buscar-la, s'adona que es pot contrarestar qualsevol opinió amb una opinió d'igual força argumentaria: dins de l'aigua el rem sembla doblegat, mentre que fora sembla totalment recte - com podem saber com és en realitat? La resposta de l'escèptic és que sembla que no es pot saber i, llavors, s'absté de qualsevol judici (epoché). Com no li molestarà més aquesta qüestió, l'ànima mantindrà tranquil⋅la: es troba en l'estat de l'ataràxia).

Tanmateix, el pirroní no formula la tesi que qualsevol saber és impossible (a diferència de l'escepticisme modern); ho viu en el procés de contrarestar opinions diferents. Així doncs, es pot descriure el pirronisme com a mètode, però no com a teoria.

→ TIMÓ

Filòsof grec escèptic, poeta, deixeble de Pirró. Conegué per casualitat a Pirró quan els dos anaven a l'estadi a assistir a una competició, i immediatament es va decidir a seguir la seva filosofia.

Com que Pirró no deixà cap escrit de la seva escola escèptica, va ser Timó, principalment, qui va deixar per escrit, en els seus poemes les seves teories. En els seus escrits, Timó criticava sarcàsticament tots els filòsofs contemporanis i antics a ell mateix, amb la sola excepció dels filòsofs de l'escola d'Elea.

Establert a Atenes va fer-hi deixebles. No obstant això, l'escepticisme continuaria, no a mans dels seus deixebles, sinó a través dels nous membres de l'acadèmia platònica (especialment Arcelisau i Carnèades). Un dels "blancs preferits" de Timó és l'estoïcisme i els seus criteris dogmàtics.

Timó no és, pel que se sap, un pensador original, sinó al contrari, reflecteix molt fidelment el pensament del seu mestre.

Una frase de Timó és: "No puc afirmar que la mel sigui dolça, però puc afirmar que em sembla dolça". Per tant, l'escèptic i el pirrònic no neguen la realitat (presentada a través d'aparences probables), sinó que neguen el dogmatisme. No és que un escèptic no pugui "afirmar que la mel li sembli dolça", ni tampoc negar-se a seguir un moviment o forma de pensament, però no pot interpretar-los dogmàticament com a indiscutibles.

→ALTRES AUTORS

-          Hecateu d'Abdera: historiador i filòsof escèptic que va escriure durant el segle IV aC. Va ser deixeble de Pirró. Va gaudir de gran reputació pels seus amplis coneixements. Va viure a Egipte i va viatjar pel Nil fins a Tebes (Egipte). Va escriure una "Història d'Egipte", una "Història de la filosofia" a Egipte (potser part de la primera obra) i una "Història dels jueus".

-          Sext Empíric: l'escèptic es buscador de la veritat. En el procés de buscar-la, s'adona que es pot contrarestar qualsevol opinió amb una opinió d'igual força argumentaria.

-          Enesidem: fou un cèlebre filòsof escèptic. Probablement va viure al final del segle I aC i segle I dC. La seva vida personal no es coneix, però sí la seva filosofia. Va escriure vuit llibres coneguts com "Discursos pirrònics" que s'han conegut gràcies al resum que en va fer el bizantí Foci.

Paula Badia

 

---

[1] Corrent filosòfic que cerca el plaer com a font de felicitat i sentit de la pròpia existència. Va néixer amb Aristip de Cirene i es perllonga fins a l'actualitat.

[2] Sistema filosòfic que va sorgir a Grècia durant el segle V aC segons el qual l'univers està constituït per combinacions de petites partícules indivisibles denominades àtoms (en grec significa que no es pot dividir).