JOHN STUART MILL

L'utilitarsime ha fet una aportació central a la teoria de la democràcia de Mill.

Hi ha una noció positiva de llibertat, entesa com a capacitat de dur a terme una acció determinada.

La llibertat positiva fa referència a les capacitats internes de l'home i apunta a l'ideal de domini de les pròpies accions i a l'autodesenvolupament.

La llibertat negativa es entesa com a absència d'obstacles i de restriccions, en un ambit en què cada individu és amo i senyor absolut.

Mill insissteix que la llibertat es l'espai de la pròpia individualitat expressament reivindicada. Podríem considerar la llibertat com a l'esfera de la nostra existència que abasta les accions que no repercuteixen nocivament sobre les altres.

Perque hi hagi una llibertat privada ( negativa ) cal que es donin una sèrie de condicions socials i específicament un règim de llibertats públiques.

També la llibertat es per a mill el dret a tenir intimitat. Considera que l'home és indestriablement un ésser extern i intern i per tant busca una concepció de la llibertat que sigui alhora absoluta i a nivell particular, útil.

Per tant la llibertat es podria definir com la capcitat per tal de poder desenvolupar: un caràcter viu, espontani, multilateral, sense temors, lliure i tanmateix racional i dirigit per un mateix.

Considera l'utilitarisme un tipus d'humanisme.

La llibertat humana es integral i incondicional, que cap Estat no pot limitar-la, ni l'opinió pública, ni la majoria social, no pot impedir la lliure inicitiva individual.

Els ciutadans no tenen res a dir sobre les desicions particulars dels individus mentres aquestes no afectin a la vida dels altres ciutadans.

L'home cerca finalitats, i te voluntat per autotransformar-se. L'utilitarisme de Mill es totalment social, vol posar en harmonia la felicitat o inter`s de cada individu amb l'interès de la societat.

El seu objectiu principal és el canvi progressiu de la societat a través de l'acció d'individus lliures.

TÀNIA PERALTA           2A

FRIEDRICH NIETZSCHE

Nascut a Alemanya l’any 1844,Nietzsche i la seva filosofia, van fer una gran crítica a la cultura occidental anterior, com també a la ciencia, la moral, la religió i a la filosofia.

Friederich Nietzsche

Segons Nietzsche, les teories del coneixement de personatges anteriors com Kant, Plató, Descartes o Newton són falses, no existeixen. Fins a la seva aparició, la història de la filosofia i la humanitat són decadents.
Per això, ell proposa una alternativa a aquestes teories: el perspectivisme. És la doctrina de Nietzche segons la qual tot coneixement s’obté a partir d’una determinada perspectiva i des d’uns fonaments vitals que el condicionen. És el punt de vista de l’observador el que pot conèixer la realitat i determina què pot conèixer. Aquesta teoria defensa que el més important de tot, l'únic que realment existeix és la VIDA. Aquesta vida és importantíssima, ja que és individual, cadascú té la seva i l'ha de viure a la seva manera. I cadascú ha de dir un SÍ a la vida, aquí apareix el vitalisme de Nietzche. Aquest vitalisme de Nietzsche fa una crítica al racionalisme, ja que aquest limita la vida de l’home situant-se com un element superior als sentiments, emocions o passions. D’aquesta manera Nietzche fa una crítica a la filosofia Socràtica, platònica,cartesiana,racionalista, kantiana,utilitarista i a la religió cristiana. Totes les anteriors ideologies posant per davant la raó, la moral per davant la vida. Per exemple, la religió cristiana està basada en la resignació i la renúncia i fa tothom igual predicant la submissió, l’acceptació del dolor, el sacrifici, i l’objectiu és viure resignat i penedit del pecat per arribar al cel cristià.

 Per tant, no es viu una vida plena, tot al contrari i per aquest motiu Nietzsche ho critica.

Ningú s'ha de deixar guiar per ningú, no hem de ser súbdits de ningú (caracter crític envers la religió). A més, la vida té un repte: fer front a ella mateixa (instint de sobreviure i de reproduir-se, influència de Freud), superant el nihilisme d’aquells homes que no tenen objectius pels quals lluitar i sense força per superar-se i convertint-se en el Superhome, el nou déu terrenal, amb força per fer vibrar per ell mateix la vastitud del món, la plenitud i la intensitat vitals. És un esperit lliure que no cedirà a res, té els seus propis valors.

Nietzche considera que hi ha dos tipus de morals:

-Moral dels senyors: moral noble, bo, poderós,bell,feliç -> La moral positiva i bona.

-Moral dels esclaus: igualtat entre tothom,compassió,himilitat,renúncia, obediència->dolenta

Els esclaus envejosos dels senyors, ja que són forts amb valors propis, fan una mutació d’alló considerat BO que originariament seria la moral dels senyors per transformar els valors dels esclaus en els positius, com l’humilitat de les persones com a . Nietzsche diu que els superhomes han de fer d’aquells valors seus que han estat mutats i amb el significat canviat, han de transmutar-los i tornar-lis el sentit i significat original.

Defensa que tothom ha de fer el que ell mateix vol i no s’ha d’estar sotmès a ningú, d’aquesta manera creu que les forces polítiques també són una manera de submissió ja que estan per sobre:  "Deutschland. Deutschland über alles.. ( Alemanya,Alemanya per sobre de tots) crec que aquest va ser el final de la filosofia alemanya” (Crepúsculo de los Idolos, VII-1)

Al criticar el cristianisme i les religions, Nietzsche fa una forta crítica al Judaisme, ja que és una religió de masses, en què els  seguidors no crean els seus propis valors, sinó que els adopten de la religió, els acaten, estan submessos a ella, i per tant són esclaus. Diversos texts de Nietzsche fan referència a la religió judaista i arran d’això hi ha hagut grans malinterpretacions i manipulacions de les seves paraules.

Elisabeth Förster Nietzsche, germana de Nietzsche, era una nacionalistat antijueva, i es va fer seguidora del partit nazi. Així va manipular alguns dels seus textos per tal de fer veure que Nietzsche també era partidari del partit nazi i va ser important dins del partit nazi com a filosof de la ideologia nazi. Fins i tot l’any 1934 a Weimar, Alemanya, es va celebrar el 90è aniversari de Nietzsche amb la presidència de Hitler.

A continuació veiem una foto de Hitler i Elisabeth Nietzche:

Elisabeth Nietzsche

Però la relació entre el filòsof i la seva germana sembla que no era molt bona, com podem veure en el següent text:

«Cuando busco la antítesis más profunda de mí mismo, la incalculable vulgaridad de los instintos, encuentro siempre a mi madre y a mi hermana, – creer que yo estoy emparentado con tal canaille seria una blasfemia contra mi divinidad. el trato que me dan mi madre y mi hermana, hasta este momento, me inspira un horror indecible: aquí trabaja una perfecta máquina infernal, que conoce con seguridad infalible el instante en que se me puede herir cruentamente – en mis instantes supremos… pues entonces falta toda fuerza para defenderse contra gusanos venenosos… La contigüidad fisiológica hace posible tal disharmonia praestablecita… Confieso que la objeción más honda contra el “eterno retorno”, que es mi pensamiento auténticamente abismal, son siempre mi madre y mi hermana.»

Friedrich Nietzsche. “Por qué soy tan sabio”, en Ecce Homo

ANNA CATALÀ 2A

De nou, el criteri de certesa.

En aquesta meditació , Descartes fa especial referència a les maneres que tenim per a conèixer un element.
L'autor ens mostra per una part, una manera és el coneixement de les coses per la vessant obvia i natural de cadascú, i l'altre forma de conèixer es basa en el descobriment de nous coneixements i que per tant, no tothom pot assolir el coneixement, i no gaudeix de l'experiència de la seva existència. Descartes ens diu també, que tant una manera com l'altre són igual de vàlides. Per a demostrar-ho, ens mostra un exemple clar, les matemàtiques. Ens diu que tot i que ignorem en un principi que en un triangle rectangle es compleix una llei matemàtica, si ho investiguéssim i ho estudiéssim ho podríem arribar a saber.
Pel que fa a Déu, Descartes ens diu que és la primera certesa, i ens el mostra com a ésser perfecte i infinit. Si parlem de la relació de Déu amb el coneixement, l'autor ens diu que acostumem a relacionar la fe amb el coneixement, i que sovint no es cumpleix.
Descartes també insisteix en el tema de que Déu no és enganyador ni dolent, sino tot el contrari, això significa que res del que conec és falç. Per altre banda, Descartes ens dius que potser ell es troba dormint en un somni, però que tot i això , els somnis també serien vertaders.
Finalment, l'autor ens posa especial dedicació a una afirmació; si no coneixes a Déu, no pots conèixer res.

Marc Currius Comella

MEDITACIÓ CINQUENA

Introducció: De l’essència de les coses materials i , un altre cop, de Déu: que existeix.

Rependrà la recerca sobre l’esperit més endavant, ara vol deixar, els dubtes a part i aeure si pot tenir coneixement cert tocant coses materials.

Què podem conèixer amb certesa de les idees distintes de l’esperit

Avans d’examinar si existeixen coses a l’exterior s’han de considerar les idees del pensament.

Primer s’imagina l’extensió de la quantat i enumera les parts i els pot atribuir diverses qualitats.

A part de concebre les coses amb distinció quan les considera en general també en concep particularitats referents a les seves qualitats les quals no li aporten coneixement nou, només record.

Percebem una infinitat d’idees de certes coses que no són estimades del no res, potser només tenen lloc en el nostre pensament però som lliures de pensar-les i realment tenen una veritable i immutable naturalesa.

Al imaginar un triangle determinem la forma o essència d’aquesta figura que es immutable i eterna, i això ho demostren les diverses propietats del triangle. Per tant, no aquestes caracteristiques no poden ser fingides o inventades.

La idea del triangle pot haver arribat a l’esperit atravñes dels sentits, però això no es una objecció, ja que en l’esperit puc imaginar infinitat de formes que no han pogut arribar per els sentits però que les seves propietats ens acosten a la seva naturalesa vertadera. Tot el vertader, que es coneix clarament i distintament, es alguna cosa.

Lligat al que percebem amb els sentits pertany l’aritmètica i la geometria.

TÀNIA P. I DAVID C.

Déu, garant del criteri de certesa

Déu existeix, no és enganyador i totes les coses depenen d'ell. D'aquesta manera Descartes enten que tot allò que es conegui de manera clara i distinta ningú ho podrà posar en dubte ni trobar cap raó en contra. Com per exemple, les veritats de la geometria. 

Descartes diu que algú pot dir que la seva naturalesa el pot sotmetre a equivocar-se facilment però respon que un cop coneguda aquesta regla que assegura la veritat no hi ha lloc pel dubte.

Tot coneixement depèn només del coneixement del Déu vertader:abans de coneixer-lo no podia saber perfectament res però un cop conegut es té el mitjà d’adquirir un saber perfecte d’infinitats de coses, no només de les relacionades amb Déu, sinó també de moltes altres.

  Anna Català

Paula Badia

possibilitat d'un argument sobre l'existència de Déu (resum)

Descartes planteja com a certa l'existència de Déu.
-si és un ésser sobiranament perfecte
-esmenta les idees clares i distintes --> verdaderes i absolutes
-existència eterna
-també esmenta el món de les matemàtiques.
-existència i essència --> no es poden separar de cap manera l'existència de l'essència de déu.
-fa una comparativa constant entre: Déu sense existència i muntanya sense vall.

També diu que Déu existeix per què el meu (descartes) no imposa necessitat de les coses.
aquesta necessitat fa referència a la necessitat de la cosa en si mateixa, és a dir, la necessitat de l'existència de Dé allò que determina el meu pensament a concebre'l d'aquesta manera.

Parla també de la perfacció de Déu, i de les idees innates, que són la idea de Déu.
Déu ha d0existir per tota l'eternitat.
també parla d'un sofisme ocult, que les coses no són del tot certes (característiques del sofisme)

OLGA B.

Mapa conceptual, les idees principals

L’helenisme

període de la cultura grega, hi ha interès per imitar als ideals clàssics

es va desenvolupar a Atenes, segles V i VI

S’inicia amb la mort d’Alexandre el Gran, fins finals s.IIdC

Caracteritzat per: expansió imperialisme grec, imposen les seves idees, es preocupen en la felicitat individual i aspectes ètics i difusió de l’esperit grec al món oriental

Es produeixen tres fenòmens culturals: les escoles hel·lenístiques, esplendor ciència grega i decadència ciència hel·lenística

Durant el període d’Alexandre el gran: enfonsament Grècia

Segle IIdC Grècia ciutat més important de l’Imperi Romà

.

Separació entre ètica i política

Capital de la civilització: Alexandria

Hel·lenisme dividit en cinc períodes:

-Empirisme

-Escepticisme i probabilisme

-Eclecticisme

-influència religions orientals

-Platonisme o neopitagorisme

Escepticisme

Iniciat per Pirró d’Elis(360 aC-270 aC) durant l’Hel·lenisme

Desconfia de la raó per descobrir la veritat, es basa en el dubte

Creuen que el coneixement sensible no és segur, els sentits enganyen, no ens podem fiar de la raó. No accepten el coneixement racional ni sensible.

Per fixar el que és verdader del que és fals van trobar l’alliberació de la inquietud. No podem saber com són les coses i per això s’ha de fer un judici d’aquestes.

Tot és relatiu, no hi ha un criteri de veritat.

Epicureisme

Epicur > escola el Jardí

El plaer > el Bé suprem

Prevaleixent plaers intelectuals a sensuals

Veritable felicitat > vèncer la POR

Materialista en alt grau

Sense anima > no hi ha cos

AUTORS

Epicureisme -       Epicur → Fundador-       Metrodoro-       Colotes-       Poliè-       Hermarc
Escepticisme -       Pirró d’Elis → Fundador-       Timó-       Hecateu d'Abdera-       Sext Empíric-       Enesidem

TÀNIA P. - ITZIAR M.

Fris cronològic de la Història de la Filosofia

Paula Badia i Anna Català

L'HEL·LENISME: Resum

L’hel·lenisme és el període de la cultura grega posterior al regnat d’Alexandre el Gran, on hi havia molt d’interès per imitar la cultura i els ideals que dominaven a la Grècia clàssica.

Es va desenvolupar a Atenes als segles V i VI. S’inicia amb la mort d’Alexandre el Gran i dura fins a finals del segle II dC. Es caracteritza per l’expansió de l’imperialisme grec com a element civilitzador. Les seves preocupacions són la felicitat individual i els aspectes ètics. Es produeix una difusió de l’esperit grec al món oriental.

Es produeixen tres fenòmens culturals:

-Les escoles hel·lenístiques
-L’esplendor de la ciència grega (s. V aC.)
-La decadència de la ciència hel·lenística

Durant l’expedició d’Alexandre el Gran es va produir un enfonsament cultura, social i polític de la polis atenesa.

Apareix una nova forma d’entendre l’home. Al segle II dC. Grècia es va convertir en la ciutat més important de l’Imperi Romà. Es fa una separació entre la ètica i la política. La capital de la civilització hel·lenística és Alexandria. 


L’hel·lenisme es divideix en cinc períodes:

1. Empirisme
2. Apareix com a causa de l’interès per la lluita entre els membres de l’Acadèmia, l’escepticisme i el probabilisme.
3. Eclecticisme
4. La filosofia grega arriba als seus límits més baixos i es pot arribar a percebre l’influència de les religions orientals.
5. Platonisme mitjà o neopitagorisme

EPICUREISME

Corrent filosòfic desenvolupada en el període hel·lenístic formada pels seguidors de Epicur.


El plaer constitueix el bé suprem i la fita més important de la vida. Es prefereixen els plaers intel·lectuals als sensuals, que tendeixen a pertorbar la pau de l'esperit. La veritable felicitat, segons va ensenyar Epicur, consisteix en la serenitat que resulta del domini de la por, és a dir, dels déus, de la mort i de la vida futura. El fi últím de tota l'especulació epicúria sobre la naturalesa és eliminar aquests temors. 

ESCEPTICISME

L’escepticisme, inciat per Pirró d’Elis, és un moviment filosòfic iniciat durant el període de l’Helenisme,  que considera que la raó humana és incapaç de conèixer la veritat absoluta. Creu que tot està en dubte, i que tot és relatiu.

Creuen que la raó és incapaç de conèixer l’essència de les coses, ja que tan sols sabem les seves aparences proporcionades pels sentits, dels quals tampoc ens podem fiar. D’aquesta manera no hi ha un saber segur, ni tampoc  una veritat absoluta que la raó humana pugui conèixer.

Consideren que l'única manera d'arribar a la felicitat és abstenir-se de jutjar, perquè mai no es pot estar segur de res.

AUTORS

• Epicureisme

-       Epicur → Fundador

-       Metrodoro

-       Colotes

-       Poliè

-       Hermarc

• Escepticisme

-       Pirró d’Elis → Fundador

-       Timó

-       Hecateu d'Abdera

-       Sext Empíric

-       Enesidem

HEL·LENISME: l'Epicureisme

 Corrent filosòfic desenvolupada en el període hel·lenístic formada pels seguidors de Epicur. Com a tal corrent de pensament, es remunta ja als inicis de la primera escola fundada per Epicur primer en Mitilene en l’any 311. . En aquesta primera generació de deixebles d’Epicur destaquen Colotes, Timòcrates, Hermarc Idomeneu, Metrodor, Hedeira, Leonteso i, la seva dona, Themista. Epicur es va traslladar a Atenes on va fundar la seva escola coneguda com a el jardí, per ser al jardí de la seva propietat on es reunien i allotjaven els seus seguidors i amics.

     En l'epicureisme, el plaer constitueix el bé suprem i la fita més important de la vida. Es prefereixen els plaers intel·lectuals als sensuals, que tendeixen a pertorbar la pau de l'esperit. La veritable felicitat, segons va ensenyar Epicur, consisteix en la serenitat que resulta del domini de la por, és a dir, dels déus, de la mort i de la vida futura. El fi últím de tota l'especulació epicúria sobre la naturalesa és eliminar aquests temors.     La psicologia epicúria és materialista en alt grau. Defensa que les sensacions són provocades per un continu flux d'imatges o 'ídols' abandonades pels cossos i impressionades en els sentits. Considera que totes les sensacions són fiables d'una forma absoluta, l'error sorgeix quan la sensació està interpretada de manera impròpia. Creu que l'ànima està composta de petites partícules distribuïdes per tot el cos. Epicur va ensenyar que la dissolució del cos en la mort condueix a la dissolució de l'ànima, que no pot existir fora del cos; i per això no hi ha vida futura possible. Atès que la mort significa l'extinció total, no té sentit ni per als vius ni per als morts, perquè "quan som, la mort no és, i quan som morts, no som".

 TÀNIA PERALTA.

L'HELENISME: Introducció

L’hel·lenisme és el període de la cultura grega posterior al regnat d’Alexandre el Gran, on hi havia molt d’interès per imitar la cultura i els ideals que dominaven a la Grècia clàssica fins a la conquesta de Grècia pels romans a mitjans del segle II aC.

Es va desenvolupar a Atenes als segles V i VI.

L’hel·lenisme s’inicia amb la mort d’Alexandre el Gran i dura fins a finals del segle II dC.

Es caracteritza per l’expansió de l’imperialisme grec com a element civilitzador i van imposar les seves idees.

Les seves preocupacions es basen en la felicitat individual i en els aspectes ètics.

Es produeix una difusió de l’esperit grec al món oriental, la qual cosa provoca una universalització d’aquesta cultura.

Es produeixen tres fenòmens culturals:

-Les escoles hel·lenístiques

-L’esplendor de la ciència grega (s. V aC.)

-La decadència de la ciència hel·lenística

Durant l’expedició d’Alexandre el Gran es va produir un enfonsament cultura, social i polític de la polis atenesa.

Apareix una nova forma d’entendre l’home, el qual assumeix una actitud de desinterès davant de l’Estat, i fins i tot d’hostilitat.

Al segle II dC. Grècia es va convertir en la ciutat més important de l’Imperi Romà.

El pensament grec es basa en el cosmopolitisme. Hi ha també una nova identitat de l’home, que és l’individu.

Es fa una separació entre la ètica i la política.

La capital de la civilització hel·lenística és Alexandria, que és on surten els homes de ciència de totes les ciutats de l’antiguitat.

Es creen noves biblioteques i la ciència es desprèn de la filosofia. Molts filòsofs basen les seves teories en bases científiques.

Es substitueix el raonament a priori i abstracte per una observació més minuciosa de l’objecte.

Les quatre causes d’Aristòtil són substituïdes per l’estudi dels fenòmens i per la investigació de les lleis.

L’hel·lenisme es divideix en cinc períodes:

1.    Empirisme: on hi apareix l’estoïcisme, l’epicureisme i l’escepticisme.

2.    Apareix com a causa de l’interès per la lluita entre els membres de l’Acadèmia, l’escepticisme i el probabilisme, que van en contra dels estoics.

3.    Eclecticisme, els quals rebutgen a l’epicureisme.

4.    La filosofia grega arriba als seus límits més baixos i es pot arribar a percebre l’influència de les religions orientals.

5.    Platonisme mitjà o neopitagorisme. Hi ha una defunció de la filosofia grega a causa de que Justinià clausura les escoles filosòfiques d’Atenes al segle VI aC.

                                                           

La decadència de la filosofia grega ve determinada a causa de:

-La separació de l’individu de la polis.

-L’Imperi suposa que la cultura grega superés els límits de la nació grega.

Itziar Muiños Fernández 

L'HEL·LENISME: Autors

A continuació es presentaran els autors més destacats dels moviments Epicureisme i Escepticisme, pertanyents a l’Hel·lenisme.

                Epicureisme

Es tracta d’un corrent filosòfic format pels seguidors d’Epicur.

→ EPICUR  (Samos, 341 aC- Atenes 270 aC)

És una de les figures més singulars i polèmiques de la filosofia hel·lenística.

·         Biografia

Va viure a Samos fins als 18 anys i després va tornar a Atenes. Deixeble de Nausífanes fou seguidor de Demòcrit. Quan va esclatar la guerra de Làmia se'n va anar d'Atenes i va marxar a Colofó on llavors vivia el seu pare, i es va dedicar a l'ensenyament. Mica en mica, va anar concentrant els seus ensenyaments en la filosofia. Va marxar després a Mitilene i Làmpsac on va ensenyar durant 5 anys. Amb 35 anys va tornar a Atenes i va adquirir una casa amb un jardí conegut, al cor de la ciutat, on va establir la seva escola filosòfica i va fundar l'epicureisme. L'escola fou coneguda com "El jardí", per estar situada al jardí de la seva casa d'Atenes. Es va quedar a Atenes la resta de la seva vida. Epicur va tenir nombrosos deixebles, entre els quals acceptava dones i esclaus.

·         Pensament filosòfic

Va elaborar una doctrina moral hedonista[1], basada en una filosofia natural d'inspiració atomista[2]. La seva obra més important conservada és la “Carta a Meneceu”, síntesi de les seves teories sobre la mort, el plaer i la felicitat.

Epicur afirma que la filosofia és necessària per a tothom, perquè ensenya i prescriu el camí de la felicitat, i perquè és el remei per als quatre grans mals de la humanitat (tetrafàrmac), que són:

-          La por als déus.

-          La por a la mort.

-          La por al destí.

-          La por al dolor.

Paula Badia

Algunes idees que  va desenvolupar Epicur són:

-          Ataràxia: serenitat, absència de torbació en l'ànima, condició de la vida feliç.

-           Amistat: es la fórmula de la convivència, manifestació de la sociabilitat com el plaer, l'amistat és un imperatiu natural, que ens rescata de l'egoisme i ens projecta als altres, als quals necessitem per viure i sobreviure feliços.

-           Divinitats: No cal témer els déus, perquè aquests no s'interposen en la vida dels humans. No hi ha providència divina: L'home és lliure i la felicitat és a les seves mans.

-           Mort: No cal témer la mort perquè la mort és privació de sensació i, per tant, no comporta cap dolor. Quan nosaltres hi som, la mort no hi és. Quan la mort hi sigui, nosaltres no hi serem.

Divideix la filosofia en tres grans apartats:

1. Lògica → serveix per abastar la veritat.
2. Física → Els àtoms constitueixen tot l'univers, incloses les ànimes (sensació, ment, raó), que són, per tant, materials i moren amb el cos, de manera que no cal témer la mort.
3. Ètica → la felicitat de l'ésser humà consisteix en el plaer.

→ METRODORO DE LÀMPSAC (331 a. C.-277 a. C.)

És un dels majors exponents de l’epicureisme.

·         Biografia

Era natiu de Làmpsac, ciutat grega de l’Helesponto. Amb el seu germà Timòcrates, va acudir a l’escola que Epicur havia construït a la seva ciutat natal. Aviat el seu germà va trencar amb ell i amb Epicur i va dedicar la resta de la seva vida a espargir rumors en contra dels dos. Metrodoro aviat va arribar a ser el deixeble més distingit d’Epicur, amb el qual van mantenir una amistat estreta, i al que va seguir més tard fins a Atenes. No es va separar mai d’ell.

Va morir als 53 anys d’edat, set anys abans de la mort d’Epicur, que l’hagués designat successor si hagués sobreviscut. Tenia una esposa que es deia Leontia, i al seu fill li va posar el nom d’Epicur en honor al seu mestre.

·         Pensament filosòfic

La filosofia de Metrodoro sembla haver sigut d’un gènere més sensual que la d’Epicur. La felicitat perfecte consistia en tenir un cos ben constituït i intel·ligent i en mantenir-lo sempre així.

→ALTRES AUTORS

-          Colotes de Làmpsac:  va ser un filòsof epicuri de Làmpsac, i deixeble d'Epicur. Va escriure un llibre per demostrar que no es podia viure d'acord a les doctrines d'altres filòsofs dedicat a un dels reis Ptolemeus, probablement Ptolemeu IV Filopàtor.

-          Poliè de Làmpsac: fill d'Atenòdor, va ser un matemàtic grec, amic d'Epicur, que va adoptar el sistema filosòfic d'aquest. Tot i la seva entrada a la filosòfia, va retenir el seu prestigi com a matemàtic.

-          Hermarc: va ser un filòsof grec, fill d'Agermarc, un home pobre de Mitilene. Va estudiar retòrica i després va esdevenir deixeble d'Epicur que el va nomenar com a successor al front de la seva escola.Va morir a edat avançada a la casa de Lísies deixant una reputació de gran filòsof.

Escepticisme

Es tracta d’un corrent filosòfic iniciat per Pirró d'Elis.

→ PIRRÓ D’ELIS (360 aC - 270 aC)

Creador de l'escepticisme com a corrent filosòfica.

• Biografia

Nascut a Elis, ciutat provincial al noroest del Peloponès, Grècia, fill de Pleistarc i d'una família pobre. De jove era pintor i el seu biògraf Antígon de Carist esmenta algunes pintures seves de cert mèrit. Els llibres de Demòcrit el van atreure a la filosofia. Va participar a l'expedició d'Alexandre a l'Índia i va entrar en contacte amb les filosofies orientals.

Es coneix la seva existència a través dels seus deixebles, entre ells Timó. Tot i així, el document més important de l'escepticisme pirronià és l'Esboç de l'escepticisme pirronià de Sext Empíric, ja que Pirró no va deixar cap document escrit. Com Sòcrates, devia considerar la seva filosofia més aviat una pràctica que una teoria.

De la seva mort només se sap que es va produir quan tenia uns 90 anys.

• Pensament filosòfic

Va ser el primer filòsof escèptic que va fer del dubte el problema central de tota la seva filosofia (tot i que alguns sofistes abans que ell ja practicaven un dubte radical en la seva filosofia).

L'escèptic es diferencia del dogmàtic (que creu d'haver trobat la veritat: Aristòtil, estoics i epicureisme) i del dogmàtic negatiu (que creu que no és possible de trobar la veritat: Acadèmia Nova) per ser el buscador de la veritat. En el procés de buscar-la, s'adona que es pot contrarestar qualsevol opinió amb una opinió d'igual força argumentaria: dins de l'aigua el rem sembla doblegat, mentre que fora sembla totalment recte - com podem saber com és en realitat? La resposta de l'escèptic és que sembla que no es pot saber i, llavors, s'absté de qualsevol judici (epoché). Com no li molestarà més aquesta qüestió, l'ànima mantindrà tranquil⋅la: es troba en l'estat de l'ataràxia).

Tanmateix, el pirroní no formula la tesi que qualsevol saber és impossible (a diferència de l'escepticisme modern); ho viu en el procés de contrarestar opinions diferents. Així doncs, es pot descriure el pirronisme com a mètode, però no com a teoria.

→ TIMÓ

Filòsof grec escèptic, poeta, deixeble de Pirró. Conegué per casualitat a Pirró quan els dos anaven a l'estadi a assistir a una competició, i immediatament es va decidir a seguir la seva filosofia.

Com que Pirró no deixà cap escrit de la seva escola escèptica, va ser Timó, principalment, qui va deixar per escrit, en els seus poemes les seves teories. En els seus escrits, Timó criticava sarcàsticament tots els filòsofs contemporanis i antics a ell mateix, amb la sola excepció dels filòsofs de l'escola d'Elea.

Establert a Atenes va fer-hi deixebles. No obstant això, l'escepticisme continuaria, no a mans dels seus deixebles, sinó a través dels nous membres de l'acadèmia platònica (especialment Arcelisau i Carnèades). Un dels "blancs preferits" de Timó és l'estoïcisme i els seus criteris dogmàtics.

Timó no és, pel que se sap, un pensador original, sinó al contrari, reflecteix molt fidelment el pensament del seu mestre.

Una frase de Timó és: "No puc afirmar que la mel sigui dolça, però puc afirmar que em sembla dolça". Per tant, l'escèptic i el pirrònic no neguen la realitat (presentada a través d'aparences probables), sinó que neguen el dogmatisme. No és que un escèptic no pugui "afirmar que la mel li sembli dolça", ni tampoc negar-se a seguir un moviment o forma de pensament, però no pot interpretar-los dogmàticament com a indiscutibles.

→ALTRES AUTORS

-          Hecateu d'Abdera: historiador i filòsof escèptic que va escriure durant el segle IV aC. Va ser deixeble de Pirró. Va gaudir de gran reputació pels seus amplis coneixements. Va viure a Egipte i va viatjar pel Nil fins a Tebes (Egipte). Va escriure una "Història d'Egipte", una "Història de la filosofia" a Egipte (potser part de la primera obra) i una "Història dels jueus".

-          Sext Empíric: l'escèptic es buscador de la veritat. En el procés de buscar-la, s'adona que es pot contrarestar qualsevol opinió amb una opinió d'igual força argumentaria.

-          Enesidem: fou un cèlebre filòsof escèptic. Probablement va viure al final del segle I aC i segle I dC. La seva vida personal no es coneix, però sí la seva filosofia. Va escriure vuit llibres coneguts com "Discursos pirrònics" que s'han conegut gràcies al resum que en va fer el bizantí Foci.

Paula Badia

 

---

[1] Corrent filosòfic que cerca el plaer com a font de felicitat i sentit de la pròpia existència. Va néixer amb Aristip de Cirene i es perllonga fins a l'actualitat.

[2] Sistema filosòfic que va sorgir a Grècia durant el segle V aC segons el qual l'univers està constituït per combinacions de petites partícules indivisibles denominades àtoms (en grec significa que no es pot dividir).