FILOFOTO 3

Molt sovint sentim dir que l’èsser humà és un « animal social » i de fet, l’anterior afirmació té tota la raó. Si ens posem a mirar el nostre dia a dia, estem continuament envoltats per persones, ja sigui al nostre treball, a casa, a l’escola, o fins hi tot a fora al carrer. Tenim la necessitat de tenir relacions socials amb altres èssers humans, és una característica humana que tenim desdel moment en el que arribem en aquest món. Fins hi tot al neixer estem envoltats de persones, només sortir del cos de la mare estem amb la família. I és que els homes tendim a viure de manera natural en societat, tenim una dependència recíproca amb els altres.

Per aquest motiu tenim diverses característiques, com ara el llenguatge que utilitzem els humans per comunicar-nos amb els altres homes, i així podem hereder coneixements de generacions pasades i per tan saber el que va passar al passat i intentar no caure en els mateixos errors una altra vegada.

Per tan l’ésser humà no està fet per està sol i aïllat, sinó que com hem dit, necessita relacions interpersonals per viure.

Podriem dir que l’èsser viu només es desarrolla i adquireix les cualitats humanes quan es troba en societat, i per tant adquireix la cultura que l’envolta.

La cultura es basa en els pensaments d’una societat concreta. És tot allò que va més enllà de la genètica humana, és com una segona naturalesa que aprenem socialment, i que ajuda a anticipar-nos i a disminuir la previsió, ens ajuda a ser col·lectius, és a dir, a ser éssers humans. Humans que ens humanitzem gràcies a la presència dels que tenim al voltant. Un voltant que sense la proximitat dels que s’assemblen, no l’hauríem desenvolupat. I això és ben clar, sense societat no hi pot haver-hi una humanitat, ningú no arriba a convertir-se en humà si està sol. Ens fem humans els uns amb els altres, i així ho portem fent desde fa milions d’anys enrere. Així doncs podem afirmar que els ésser humans sóm “animals socials”, els quals necesitem persones al nostre voltant per sentir-nos felicos i fins hi tot, simplement per complir les nostres condicions i característiques humanes.

ANNA C.

Ética i Moral

Desde el punt de vista més formal parlem de l’Ètica com a una branca de la filosofia que estudia la naturalesa del que es considera bo, adequat o moralment correcte. Estudia la moral.. I que es la Moral? Formalment diem que la moral és una disciplina humana que determina la rectitud del comportament humà, segons unes normes que expressen l'existència d'uns deures i obligacions. A través d'aquests principis morals decidim les categories de bo-dolent, just-injust, adequat-inadequat a través dels judicis morals.

Però aprofundim.. Realment distingim el que és ètic del que és moral? La moral ens dona unes normes de comportament, adquirides per cada individu, que serveixen per regular la ida i la convivència amb la teva societat, però no pensem si estan ben o mal fetes ja que hem sigut educats amb elles i per tan la nostre moral ja ens indica les accions éticament correctes. Per tant la ética és la reflexió sobre la moral, l’ética és pregunta per què considerem vàlids uns i no altres comportaments, crea teories que estableixen i justifiquen allò que fem.

Per diferenciar el nivell moral de l’estic podriem trobar alguns exemples com:

1.

-         A nivell moral: Compleixo una promesa feta ahir malgrat avui m’adono que el seu compliment em crea problemes

-          A nivell ètic: Raonem que els pactes s’han de complir sempre, del contrari, en lloc d’acords entre amics, hauriem de fer contractes legals.

2.

-         A nivell moral: Ajudo voluntariament a un companys de classe si bé m’arrisco a ferir el seu orgull

-         A nivell ètic: Em pregunto sobre què té més valor moral, la intenció amb el que faig un acte o els resultats que amb ell s’obtenen.

Per tant podriem dir també que la moral es la pràctica i que en canvi la ética es la teoria. La relació entre la teoria i la pràctica és molt important. La teoria sense pràctica no té cap sentit, però una pràctica que no se sustenta amb una teoria, fàcilment pot esdevenir rutinària i caduca.

En la nostre vida ens trobarem i ens estem troban en dilemes morals cada dia, molts cops ens plantejem si ens parem a reflexionar una mica, el que està bé o no, ja que cada persona li dona el seu toc personal a les seves accions, llavors es allà on entra la ética que ens ajuda a donar-li un sentit a les accions i justificar-les.


TÀNIA P.

la política i el seu desenvolupament.

Si poguéssim agafar una màquina del temps, i anar enrere, veuríem, com al llarg de la història la nostra política ha anat evolucionant. I quan dic evolucionant, no dic de pitjor a millor, avegade, podem anar a pitjor.

Ens torbem a l'Edat mitjana amb un règim absolutista, on el poder no estava limitat per ninguna llei ni per a ningú. Qui tenia el poder a les seves mans, tenia el dret de fer qüelsecol cosa, ningú el podia aturar, i la gent que no era del seu entorn, estava per sota i no tenia cap tipus de drets. És llavors, quan en el renaixament comença a aparèixer l'estat modern o el què és el mateix, un estat representatiu.

Aquest canvi, s'inicia amb un estat liberal, on la gent comença a reclamar els seus drets. més endenvant comença a sorgí un estat social, on a més de reclamar els seus drets, també volien una igualtat justa per a tots. és així com amb un gran resum de la història veuríem com hem anat evolucionant. cal dir, però, que no sempre que hi ha hagut revoltes per a solucionar aquella injustícia s'ha aconseguit, hi ha hagut cops que hem anat enrera, com amb les dictadures, de Franco, Hitler o Mussolini. i sense anar més lluny, ara ens trobem, a ple s. XXI amb països que estàn sota el domini de una dictadura, i que com és el cas de Tuníssia, o Egipte, que lluiten per treure aquesta dictadura.

Olga B.

Treball de filosofia

Treballfilosofia

View more presentations from peraltacatala28

Treball elaborat per Anna Català, Olga Barbosa, Tania Peralta i Marc Currius

LA VERITAT

La veritat és  definida com la conformitat amb els fets o realitats.
Quan diem la veritat,posem en manifest la realitat, allò que fa cert el que és cert. La veritat és un terme realment difícil de definir, encara que en el nostre dia a dia la utilitzem i estigui present contínuament en les nostres vides, alhora de buscar una definició per explicar-la, ens és realment complicat i ens apareixen molts dubtes.

Podríem dir que la veritat és també allò que no és fals i que es crea conforma el que un pensa i creu. Però la veritat és la mateixa per a tots? I si es així, hi ha doncs, una veritat absoluta?

Com he dit, la veritat és el manifest de la realitat, però actualment algunes persones opinen que no només existeix una realitat veritable, sinó que depenent del punt de vista n’hi ha més d’una. Per tant, diem que cada persona té la seva pròpia veritat, ja que cadascú mira les coses d’una manera subjectiva. És a dir, tothom té la seva pròpia realitat,ja que aquesta varia depenent del subjecte,i per tant això fa que la veritat sigui diferent en cada persona.

Per altra banda, hi ha gent que opina que no hi ha diferents veritats, sinó que n’hi ha d’haver una.  No opinen que les persones puguin tenir diferents punts de vistes i per tant diferents veritats, sinó que consideren que sempre hi haurà una veritat certa, la veritat absoluta.

Jo considero que no hi ha cap normativa que exposi una veritat completament absoluta, ningú ens pot dir el que és ni el que ha de ser, per tant segons cadascú hi ha una veritat personal. Dit això entenem que la veritat és  relativa i per tant no hi ha una veritat absoluta que defineixi la realitat. Aquesta veritat es creu que pot canviar a mesura que l’home s’adapta al canvi, i per tant la realitat canvia, igual que la veritat, és a dir, que la veritat també pot canviar a través del diàleg.

Al dialogar, se’ns obra un ventall d’opinions, una varietat de pensaments, que poden ajudar-nos a veure la realitat des d’ un altre punt de vista.

No hem de tancar-nos únicament en una realitat i una raó, si no que a partir d’aquest intercanvi de coneixements podem aproximar-nos a una veritat, no absoluta, ja que he dit que considero que no existeix, però sí a una veritat intersubjectiva.Aleshores doncs, diem que la veritat és el manifest de la realitat, i no és  única i absoluta, sinó que la veritat pot variar i ser diferent en relació al subjecte, perque cada persona té el seu propi punt de vista, i pot argumentar la seva veritat.

Anna C.

justícia

Mentre estic investigant i fent el treball que consisteic en crear el nostre propi país, llegint l'apartat de jústicia m'ha vingut la pregunta típica en el tema: 

tenim justícia en la nostra societat? és justa la nostra humanitat? 

Podem relacionar justícia com a igualtat, o com a llibertat.

sovint pensem que justícia significa la igualtat per a tothom, qe tothom sigui igual devant els drets, lleis i atutoritat. Que no per ser personatge públic pogui tenir diferents drets i produeix-hi desigualtat devant la resta.Avui dia, apliquem les lleis i els drets humans per designar si "això"´és just o no.

 Tanmateix, podem assossiar-la amb llibertat. un dret que en l'Edat Antiga no el tenia tothom. No va ser fins que certes revolucions van fer que la llibertat va a passar a ser considerada un dret natural, inalineable i propi de l'ésser humà.   Ara, en ple segle XIX, tant la llibertat com la igualtat són dos fets que encara no em aconseguit establir arreu del món, encara que hem progressat. És per això, que penso que es una llàstima que avui dia, després dels avenços en la ciència, la història, la tecnología, i en els treballs per l'ésser humà encara hi hagi gent, que no pogui gaudir-ne.

OLGA B.