miércoles, 9 de mayo de 2012

JOHN STUART MILL


L'utilitarsime ha fet una aportació central a la teoria de la democràcia de Mill.
Hi ha una noció positiva de llibertat, entesa com a capacitat de dur a terme una acció determinada.
La llibertat positiva fa referència a les capacitats internes de l'home i apunta a l'ideal de domini de les pròpies accions i a l'autodesenvolupament.
La llibertat negativa es entesa com a absència d'obstacles i de restriccions, en un ambit en què cada individu és amo i senyor absolut.
Mill insissteix que la llibertat es l'espai de la pròpia individualitat expressament reivindicada. Podríem considerar la llibertat com a l'esfera de la nostra existència que abasta les accions que no repercuteixen nocivament sobre les altres.
Perque hi hagi una llibertat privada ( negativa ) cal que es donin una sèrie de condicions socials i específicament un règim de llibertats públiques.
També la llibertat es per a mill el dret a tenir intimitat. Considera que l'home és indestriablement un ésser extern i intern i per tant busca una concepció de la llibertat que sigui alhora absoluta i a nivell particular, útil.
Per tant la llibertat es podria definir com la capcitat per tal de poder desenvolupar: un caràcter viu, espontani, multilateral, sense temors, lliure i tanmateix racional i dirigit per un mateix.
Considera l'utilitarisme un tipus d'humanisme.
La llibertat humana es integral i incondicional, que cap Estat no pot limitar-la, ni l'opinió pública, ni la majoria social, no pot impedir la lliure inicitiva individual.
Els ciutadans no tenen res a dir sobre les desicions particulars dels individus mentres aquestes no afectin a la vida dels altres ciutadans.
L'home cerca finalitats, i te voluntat per autotransformar-se. L'utilitarisme de Mill es totalment social, vol posar en harmonia la felicitat o inter`s de cada individu amb l'interès de la societat.
El seu objectiu principal és el canvi progressiu de la societat a través de l'acció d'individus lliures.





TÀNIA PERALTA           2A

domingo, 6 de mayo de 2012

FRIEDRICH NIETZSCHE


Nascut a Alemanya l’any 1844,Nietzsche i la seva filosofia, van fer una gran crítica a la cultura occidental anterior, com també a la ciencia, la moral, la religió i a la filosofia.

Friederich Nietzsche
Segons Nietzsche, les teories del coneixement de personatges anteriors com Kant, Plató, Descartes o Newton són falses, no existeixen. Fins a la seva aparició, la història de la filosofia i la humanitat són decadents.
Per això, ell proposa una alternativa a aquestes teories: el perspectivisme. És la doctrina de Nietzche segons la qual tot coneixement s’obté a partir d’una determinada perspectiva i des d’uns fonaments vitals que el condicionen. És el punt de vista de l’observador el que pot conèixer la realitat i determina què pot conèixer. Aquesta teoria defensa que el més important de tot, l'únic que realment existeix és la VIDA. Aquesta vida és importantíssima, ja que és individual, cadascú té la seva i l'ha de viure a la seva manera. I cadascú ha de dir un SÍ a la vida, aquí apareix el vitalisme de Nietzche. Aquest vitalisme de Nietzsche fa una crítica al racionalisme, ja que aquest limita la vida de l’home situant-se com un element superior als sentiments, emocions o passions. D’aquesta manera Nietzche fa una crítica a la filosofia Socràtica, platònica,cartesiana,racionalista, kantiana,utilitarista i a la religió cristiana. Totes les anteriors ideologies posant per davant la raó, la moral per davant la vida. Per exemple, la religió cristiana està basada en la resignació i la renúncia i fa tothom igual predicant la submissió, l’acceptació del dolor, el sacrifici, i l’objectiu és viure resignat i penedit del pecat per arribar al cel cristià.
 Per tant, no es viu una vida plena, tot al contrari i per aquest motiu Nietzsche ho critica.

Ningú s'ha de deixar guiar per ningú, no hem de ser súbdits de ningú (caracter crític envers la religió). A més, la vida té un repte: fer front a ella mateixa (instint de sobreviure i de reproduir-se, influència de Freud), superant el nihilisme d’aquells homes que no tenen objectius pels quals lluitar i sense força per superar-se i convertint-se en el Superhome, el nou déu terrenal, amb força per fer vibrar per ell mateix la vastitud del món, la plenitud i la intensitat vitals. És un esperit lliure que no cedirà a res, té els seus propis valors.

Nietzche considera que hi ha dos tipus de morals:

-Moral dels senyors: moral noble, bo, poderós,bell,feliç -> La moral positiva i bona.
-Moral dels esclaus: igualtat entre tothom,compassió,himilitat,renúncia, obediència->dolenta




Els esclaus envejosos dels senyors, ja que són forts amb valors propis, fan una mutació d’alló considerat BO que originariament seria la moral dels senyors per transformar els valors dels esclaus en els positius, com l’humilitat de les persones com a . Nietzsche diu que els superhomes han de fer d’aquells valors seus que han estat mutats i amb el significat canviat, han de transmutar-los i tornar-lis el sentit i significat original.



Defensa que tothom ha de fer el que ell mateix vol i no s’ha d’estar sotmès a ningú, d’aquesta manera creu que les forces polítiques també són una manera de submissió ja que estan per sobre:  "Deutschland. Deutschland über alles.. ( Alemanya,Alemanya per sobre de tots) crec que aquest va ser el final de la filosofia alemanya” (Crepúsculo de los Idolos, VII-1)



Al criticar el cristianisme i les religions, Nietzsche fa una forta crítica al Judaisme, ja que és una religió de masses, en què els  seguidors no crean els seus propis valors, sinó que els adopten de la religió, els acaten, estan submessos a ella, i per tant són esclaus. Diversos texts de Nietzsche fan referència a la religió judaista i arran d’això hi ha hagut grans malinterpretacions i manipulacions de les seves paraules.

Elisabeth Förster Nietzsche, germana de Nietzsche, era una nacionalistat antijueva, i es va fer seguidora del partit nazi. Així va manipular alguns dels seus textos per tal de fer veure que Nietzsche també era partidari del partit nazi i va ser important dins del partit nazi com a filosof de la ideologia nazi. Fins i tot l’any 1934 a Weimar, Alemanya, es va celebrar el 90è aniversari de Nietzsche amb la presidència de Hitler.

A continuació veiem una foto de Hitler i Elisabeth Nietzche:




Elisabeth Nietzsche








Però la relació entre el filòsof i la seva germana sembla que no era molt bona, com podem veure en el següent text:











«Cuando busco la antítesis más profunda de mí mismo, la incalculable vulgaridad de los instintos, encuentro siempre a mi madre y a mi hermana, – creer que yo estoy emparentado con tal canaille seria una blasfemia contra mi divinidad. el trato que me dan mi madre y mi hermana, hasta este momento, me inspira un horror indecible: aquí trabaja una perfecta máquina infernal, que conoce con seguridad infalible el instante en que se me puede herir cruentamente – en mis instantes supremos… pues entonces falta toda fuerza para defenderse contra gusanos venenosos… La contigüidad fisiológica hace posible tal disharmonia praestablecita… Confieso que la objeción más honda contra el “eterno retorno”, que es mi pensamiento auténticamente abismal, son siempre mi madre y mi hermana.»



Friedrich Nietzsche. “Por qué soy tan sabio”, en Ecce Homo


ANNA CATALÀ 2A


jueves, 15 de marzo de 2012

De nou, el criteri de certesa.

En aquesta meditació , Descartes fa especial referència a les maneres que tenim per a conèixer un element.
L'autor ens mostra per una part, una manera és el coneixement de les coses per la vessant obvia i natural de cadascú, i l'altre forma de conèixer es basa en el descobriment de nous coneixements i que per tant, no tothom pot assolir el coneixement, i no gaudeix de l'experiència de la seva existència. Descartes ens diu també, que tant una manera com l'altre són igual de vàlides. Per a demostrar-ho, ens mostra un exemple clar, les matemàtiques. Ens diu que tot i que ignorem en un principi que en un triangle rectangle es compleix una llei matemàtica, si ho investiguéssim i ho estudiéssim ho podríem arribar a saber.
Pel que fa a Déu, Descartes ens diu que és la primera certesa, i ens el mostra com a ésser perfecte i infinit. Si parlem de la relació de Déu amb el coneixement, l'autor ens diu que acostumem a relacionar la fe amb el coneixement, i que sovint no es cumpleix.
Descartes també insisteix en el tema de que Déu no és enganyador ni dolent, sino tot el contrari, això significa que res del que conec és falç. Per altre banda, Descartes ens dius que potser ell es troba dormint en un somni, però que tot i això , els somnis també serien vertaders.
Finalment, l'autor ens posa especial dedicació a una afirmació; si no coneixes a Déu, no pots conèixer res.




Marc Currius Comella

Què podem conèixer amb certesa de les idees distintes de l’esperit.

MEDITACIÓ CINQUENA


Introducció: De l’essència de les coses materials i , un altre cop, de Déu: que existeix.

Rependrà la recerca sobre l’esperit més endavant, ara vol deixar, els dubtes a part i aeure si pot tenir coneixement cert tocant coses materials.

Què podem conèixer amb certesa de les idees distintes de l’esperit


Avans d’examinar si existeixen coses a l’exterior s’han de considerar les idees del pensament.
Primer s’imagina l’extensió de la quantat i enumera les parts i els pot atribuir diverses qualitats.
A part de concebre les coses amb distinció quan les considera en general també en concep particularitats referents a les seves qualitats les quals no li aporten coneixement nou, només record.
Percebem una infinitat d’idees de certes coses que no són estimades del no res, potser només tenen lloc en el nostre pensament però som lliures de pensar-les i realment tenen una veritable i immutable naturalesa.
Al imaginar un triangle determinem la forma o essència d’aquesta figura que es immutable i eterna, i això ho demostren les diverses propietats del triangle. Per tant, no aquestes caracteristiques no poden ser fingides o inventades.
La idea del triangle pot haver arribat a l’esperit atravñes dels sentits, però això no es una objecció, ja que en l’esperit puc imaginar infinitat de formes que no han pogut arribar per els sentits però que les seves propietats ens acosten a la seva naturalesa vertadera. Tot el vertader, que es coneix clarament i distintament, es alguna cosa.
Lligat al que percebem amb els sentits pertany l’aritmètica i la geometria.

TÀNIA P. I DAVID C.

Déu, garant del criteri de certesa

Déu existeix, no és enganyador i totes les coses depenen d'ell. D'aquesta manera Descartes enten que tot allò que es conegui de manera clara i distinta ningú ho podrà posar en dubte ni trobar cap raó en contra. Com per exemple, les veritats de la geometria. 

Descartes diu que algú pot dir que la seva naturalesa el pot sotmetre a equivocar-se facilment però respon que un cop coneguda aquesta regla que assegura la veritat no hi ha lloc pel dubte.

Tot coneixement depèn només del coneixement del Déu vertader:abans de coneixer-lo no podia saber perfectament res però un cop conegut es té el mitjà d’adquirir un saber perfecte d’infinitats de coses, no només de les relacionades amb Déu, sinó també de moltes altres.


  Anna Català
Paula Badia




possibilitat d'un argument sobre l'existència de Déu (resum)


Descartes planteja com a certa l'existència de Déu.
-si és un ésser sobiranament perfecte
-esmenta les idees clares i distintes --> verdaderes i absolutes
-existència eterna
-també esmenta el món de les matemàtiques.
-existència i essència --> no es poden separar de cap manera l'existència de l'essència de déu.
-fa una comparativa constant entre: Déu sense existència i muntanya sense vall.

També diu que Déu existeix per què el meu (descartes) no imposa necessitat de les coses.
aquesta necessitat fa referència a la necessitat de la cosa en si mateixa, és a dir, la necessitat de l'existència de Dé allò que determina el meu pensament a concebre'l d'aquesta manera.

Parla també de la perfacció de Déu, i de les idees innates, que són la idea de Déu.
Déu ha d0existir per tota l'eternitat.
també parla d'un sofisme ocult, que les coses no són del tot certes (característiques del sofisme)

OLGA B.

martes, 24 de enero de 2012

Mapa conceptual, les idees principals

L’helenisme


període de la cultura grega, hi ha interès per imitar als ideals clàssics


es va desenvolupar a Atenes, segles V i VI
S’inicia amb la mort d’Alexandre el Gran, fins finals s.IIdC


Caracteritzat per: expansió imperialisme grec, imposen les seves idees, es preocupen en la felicitat individual i aspectes ètics i difusió de l’esperit grec al món oriental


Es produeixen tres fenòmens culturals: les escoles hel·lenístiques, esplendor ciència grega i decadència ciència hel·lenística

Durant el període d’Alexandre el gran: enfonsament Grècia
Segle IIdC Grècia ciutat més important de l’Imperi Romà
.
Separació entre ètica i política
Capital de la civilització: Alexandria
Hel·lenisme dividit en cinc períodes:
-Empirisme
-Escepticisme i probabilisme
-Eclecticisme
-influència religions orientals
-Platonisme o neopitagorisme




Escepticisme


Iniciat per Pirró d’Elis(360 aC-270 aC) durant l’Hel·lenisme
Desconfia de la raó per descobrir la veritat, es basa en el dubte


Creuen que el coneixement sensible no és segur, els sentits enganyen, no ens podem fiar de la raó. No accepten el coneixement racional ni sensible.

Per fixar el que és verdader del que és fals van trobar l’alliberació de la inquietud. No podem saber com són les coses i per això s’ha de fer un judici d’aquestes.
Tot és relatiu, no hi ha un criteri de veritat.

Epicureisme
Epicur > escola el Jardí
El plaer > el Bé suprem
Prevaleixent plaers intelectuals a sensuals
Veritable felicitat > vèncer la POR
Materialista en alt grau
Sense anima > no hi ha cos


AUTORS

Epicureisme -       Epicur → Fundador-       Metrodoro-       Colotes-       Poliè-       Hermarc
Escepticisme -       Pirró d’Elis → Fundador-       Timó-       Hecateu d'Abdera-       Sext Empíric-       Enesidem



TÀNIA P. - ITZIAR M.